Patrimoni immaterial

Mapa de Patrimoni Cultural de Copons elaborat per la Diputació de Barcelona l’any 2014

Tradició oral

EN ROC DE COPONS –  La història fa referència a la vida d’un dels negociants de Copons que durant el segle XVIII comerciaren amb diferents regions de la península.

“Fa molts anys, a la vida de Copons hi vivia en Roc Paraire, un noi molt trempat i atrevit, i el seu germà en Peret, més aviat espantadís. Tots dos feien de pagesos. En Roc era el germà gran i, tot i que treballava la terra obeint el seu pare, no li agradava gens llaurar els trossos amb la muda de sol a sol.
A vegades sentia explicar al seu pare que en Ramon, el fadrí de la casa, havia marxat molt lluny, a les Castelles a fer fortuna; mai més no havia tornat. Aquest era un moment dolorós per la família, per això quan se’n parlava a casa es feia sempre un silenci. Una nit d’estiu en Roc Paraire no podia dormir de tanta calor i es llevà. Aleshores se li acudí que ell també podria fer el seu propi negoci. Va pensar que comprar teixits i portar-los a vendre a llocs desconeguts era una aventura que il·lusionava. Copons era un lloc de pas, sempre veia gent que viatjava i a voltes hi parlava. Li explicaven històries de terres llunyanes. L’endemà va córrer a explicar a la mare i després al pare la seva pensada. La mare va tenir un gran disgust: -Fill meu, que et falta a casa? El pare el va animar: -Aquí sempre hi tindràs casa teva. Tu ets jove, tira endavant! En Roc, amb les poques lliures que tenia i amb algunes més que li va donar el pare, va comprar a Barcelona uns mocadors virolats, també sabates i espardenyes a Igualada. I aleshores , camina que caminaràs, va marxar amb la mula carregada per anar venent durant el trajecte. Va ser el primer viatge. Van passar mesos i mesos. Va passar un any. Un bon dia va tornar en Roc a casa, els pares i el germà el van rebre amb els braços oberts. Ell els explicà que havia venut tota la mercaderia que portava. Havia anat cap a unes terres del nord, a Sant Sebastià. Allà ja hi havia fet clients que li havien encomanat molt més gènere. Havia guanyat qui sap les lliures i en va donar una part als seus pares. Tan bon punt va sentir això en Peret, va dir que també volia acompanyar-lo. Avesat com estava a la misèria mai havia vist tants diners. Ell feia temps que s’havia casat i ben just podia viure del seu treball. Per començar el segon viatge van preparar teixits de llana i cotó, barrets i roba d’estampats preciosos. Ara van contractar una companyia de traginers per fer el transport. En Roc, arriscat com era, volia oferir més productes i anar cap altres territoris. En Peret es va acomiadar de la seva esposa Maria, que es va quedar molt trista i compungida. Van tornar a passar mesos i mesos. Finalment arribaren els dos fills de cal Paraire. Ara ja molts dels veïns van voler saber com els havia anat. Estaven contents, els negocis els sortien molt bé a les terres de Castella. En Roc i en Peret venien acompanyats d’una jove molt eixerida, era la Juana, la promesa d’en Roc, i del seu germà Luís. Havien conegut la família García a Segòvia i ja hi havia obert una botiga. Aquest cop retornaven carregats de cuir, llana i cereals. Tots els parents van estar molt orgullosos dels dos germans. La Maria, l’esposa d’en Peret, estava en estat de bona esperança i li faltaven pocs dies per complir. Ben aviat en Roc Paraire i la Juana García van decidir casar-se a l’església de Copons. El mateix dia de la boda va arribar casulament l’oncle Ramon, després de molts anys de no veure’l. Hi hagué plors d’emoció, abraçades i petons. Mossèn Josep va beneir la parella. Van fer una gran festa. En Roc va decidir fer una donació al mossèn per arranjar l’església de Santa Maria de Copons.

Observacions: Cont. Descripció: Per al tercer viatge ja s’hi van afegir molts coponencs. El poble i els habitants estaven canviant. En Roc i en Peret van destinar marxants a Sant Sebastià i a Segòvia per continuar els negocis. Ells dos van dirigir-se cap al sud, Andalusia; calia obrir nous mercats. Havien preparat tot un carregament de puntes de coixí, blondes i cintes de seda. Farien arribar el carregament per mitjà dels Llogaters de Mules de Barcelona. Allí hi havia molts tractes a fer i molt terreny per córrer. Així, durant anys i anys, els dos germans de cal Paraire van viatjar i tractar amb teixits, roba i altres articles. Aquella primera aventura d’en Roc, d’una nit d’estiu, s’havia convertit en una gran empresa on hi participaven molts coponencs. Van arribar a tenir botigues regentades pels seus fills a diferents llocs d’Espanya. En Roc i en Peret, ja grans, van establir-se de nou al carrer de Dalt del seu estimat Copons”.

LLEGENDA DEL NOM DE LA VILA DE COPONS O DE L’ABAT COPONS DE POBLET – La llegenda està inclosa al llibre d’Antoni Moncunill “Llegendes de la comarca de l’Anoia”, el qual tingué molt bona acollida a la comarca l’any 1988 i esdevingué un autèntic èxit de vendes. Existeix una altra versió pràcticament idèntica de la mateixa llegenda recopilada pel folkorista català Joan Amades, sota el títol “L’Abat Copons de Poblet”.

“La història es refereix a un noble Baró, cavaller molt esforçat que fou protagonista d’innombrables gestes de guerra en les campanyes del Comte-Rei. Batallant, batallant, va passar la joventud i quan començava a posar anys, en premi als mèrits contrets, el Rei li adjudicà diverses terres de les que ell mateix havia arrabassat a l’enemic.
Però el nostre cavaller era home molt frugal que tot i la riquesa que posseïa, vivia modestament al seu castell prop del riu Anoia. Així doncs, fidel al seu tarannà modest, prengué el determini de donar a l’Església els dominis que el Rei li cedia. El Baró va cedir tres senyorius dels que el Rei li havia atorgat al Monestir de Poblet. Però aquesta donació comportava el pagament d’un petit tribut que el Baró rebria anyalment del Monestir. Encara que era un tribut de vassallatge, el seu valor era més simbòlic que efectiu; consistia en una guatlla, una tòrtora i una perdiu. Tot i ésser tan minsa la gabella, el cavaller va voler que quedés ben escripturat que, si el Monestir deixava de satisfer-la, ell o els seus successors es podrien apropiar del Copó o Calze del Sagrari. Varen passar uns quants anys en els quals les coses rutllaren amb tota regularitat, però un dia l’Abat de Poblet es va morir i un nou Prelat ocupà la Cadira Abacial. Aquest, davant de la niciesa que representava el pagament d’aquell tribut, no hi va donar importància i va deixar de satisfer-lo. Al Baró, aquella anyada també li va passar per alt, però bon punt es va atalaiar del mancament del Monestir, encontinent es presentà a l’Abadia i sense demanar llicència, se n’entrà a l’Església i es posà a forfollar el Sagrari, intentant d’obrir-lo. En veure allò, el germà sagristà corregué a avisar al Pare Abat. Quant aquest arribava al presbiteri, el Cavaller ja tenia el Copó a les mans. L’Abat li digué: -Què feu, desventurat! Això és profonar el Sagrari!… I me li pren dels dits el Copó. El Cavaller el torna a agafar i traient-se l’espasa i alçant la veu respon: -Això no és més que complir tractes, senyor Abat. Llegiu si us plau les escriptures!… Quan l’Abat intentava recuperar novament el Copó el cavaller provà de posar l’espasa entremig, amb tan mala sort que va ferir el braç del Prelat. En veure la sang que corria el Cavaller es va esfereir, cedí el Copó i caigué de genolls demanant perdó? Embenada que fou la ferida del Pare Abat, el Cavaller li va pregar que el volgués oir en confessió i molt penedit feu el propòsit de cedir totes les propietats que posseïa al Cenobi i professar com a monjo a la Comunitat, si l’admetien. No cal dir que va ser ben acollit així dels monjos com del mateix Pare Abat. La seva vida de religiós fou molt edificant i admirada per tots els companyons de Comunitat i anys a venir ell va ser l’Abat Copons, un dels més il·lustres Prelats que han presidit la Comunitat de l’històric Monestir de Poblet. Això llegit ja s’endevina d’on li venia el cognom al cèlebre Baró de Copons i també es veu ben clar perquè s’anomena així la riallera vila de la nostra Comarca”.

Rodolins publicats l’any 1976:
“Però Copons té la joia de les fonts. La Font del Ferrer, que l’aigua es posa bé. La Font de la Bona Mossa, lliura la calor espantosa. La Font de la Canal, té una aigua que molt val. La Font del Freixa, l’aigua es veu nèixer. La Font de la Boixeda, dóna una aigua molt freda. La Font de la Carota, raja de gota en gota. La Font del Lloretó, té una aigua que Déu n’hi do. Si vull berenar bé, a la font del Xuta aniré. La Font del Mas Arnau, ningú sap on cau. El qui no té mandra, va a la Font de la Salamandra. Però la gent tranquil·la, va a la Font de la Vila. Entre mig de quatre cases, hi ha la Font de Viladases”. Rodolins publicats l’any 1995: “La Font del Cadavall, que cau molt avall (prop del Gorg de Nafre). La Font del Tap, que té una aigua com cap (sota cal Gelabert). La Font del Mas Arnau, que ningú sap on cau (vessant nord del pont sobre el Sant Pere). La Font del Vilella, que ja s’ha quedat vella (masia del Vilella). La Font del Xuta, que ara és eixuta (capçalera de la rasa del Bel). La de la Carota, que raja de gota en gota (prop de cal Brunet, a la riera de Veciana). La Font del Lloretó, que dóna una aigua que Déu n’hi do (masia del Lloretó, al peu de l’Anoia). La Font del Freixe, que l’aigua es veu néixer (sota el Pi del Quildo). La Font de la Vila, on hi va la gent tranquil·la (camí del Gorg de Nafre). La Font de la Canal, que té l’aigua com cal (la Roca Plana, al costat de l’Anoia). La Font de Sant Joan, que s’hi sol anar de tant en tant (antic camí de cal Manset, a la rasa de la Rovira). La Font del Cerill, que no té cap perill (camí de Sant Pere, cal Cerill). La Font del Teixidor, que no fa gens de pudor (font de clot, prop del desaparegut cal Teixidor). La Font del Jonqueret, en un camí molt dret (de Sant Pere cap al camí de la Serra). La Font de les Fontanelles, que té unes vistes molt belles (sota el Pla d’en Batlle). La Font de Viladases, entre mitja dotzena de cases (sota cal Favó). La Font de Bonamossa, que dóna una aigua preciosa (al peu de Sant Pere, a la zona de Bonamossa). La Font de la Boixeda, que té una aigua molt freda (al camí de la Boixeda, propietat cal Llacuna). La Font del Ferrer, que raja en un terrer (camí de Bonamossa). La Font de la Salamandra, que hi va la gent sense mandra (masia del Vilella). La Font del Roc, que s’hi arriba a poc a poc (prop del pont de Sant Pere de Copons). Si vols caminar, a la Font d’en Dígol hauràs d’anar (Pla d’en Batlle). La Font de la Senyora, que tothom enyora (antic Molí de la Roda, naixement del riu Anoia). La Font del Ferro, que si la trobo no m’erro (sota el molí del Fiterol). La persona que té set, a la Font de Torranova va de dret (masia Torrenova, sota cal Brunet). La Font de cal Brunet, que dóna un bon raget (darrere cal Brunet). A la Font del Gollut tothom hi ha begut (sota cal Queta). La Font de cal Gravat, ningú la sap si no hi ha estat (tocant a la desapareguda masia de cal Gravat, al barri de Viladases). La Font del Guitart que mai s’hi arriba tard (sota cal Pedor de Veciana). La Font de cal Pesseta, té una història molt neta (vora esquerra del camí de Montfalcó Gros). La Font de cal Missó, que té l’aigua millor (sota el poble de Veciana)”.


RODOLINS DE LES FONTS DE COPONS
– La primera part dels rodolins foren publicats l’any 1976 per la Secció Excursionista del Club Natació Igualada, en motiu de la celebració de la Missa del Gall a l’església de Santa Maria de Copons. Aquesta edició consistia en un díptic de cartolina amb les lletres en vermell.

Posteriorment, l’any 1995, el diari La Veu de l’Anoia també publicà un llistat de rodolins sobre les fonts de Copons i rodalies, tot i que amb indicacions de les seves ubicacions i algunes rimes diferents de les anteriors.
RONDALLA DEL GEGANT DE CAN GELABERT – 

“Fa molts i molts anys, un gegant alt com un sant pau, voltava per aquestes terres de l’Anoia. Era un bonifaci i sempre ajudava a tothom. Si un carro queia per un torrent, el cridaven, i ell, en un tres i no res, posava el carro al bell mig del camí. Que una pedrota grandiosa rodolava cap al mig d’un camp, el cridaven i ell en un moment treia la pedra. Que una ventada tombava els arbres al mig del camí, ell hi arribava amb quatre camades i, com qui no fa res, retirava els arbres del camí.
Així va ser durant anys i anys, però va arribar un moment en què no trobava cap modista que li fes els vestits. Unes no tenien prou roba, altres li feien les calces curtes, altres es cansaven de cosir aquells pantalons tan i tan llargs. I així resultà que cada vegada anava més esparracat. La gent ja no l’apreciava, ja que mal vestit i tan alt feia basarda de veure. Un dia va anar a menjar figues a can Gelabert, es va asseure en un marge i es va posar a plorar per la seva mala sort. La Gelaberta, que estava al galliner recollint els ous, va sentir els plors i s’hi va acostar. -Per què plores gegant? -Perquè tan mal vestit faig por. La gent fuig de mi i no trobo cap modista que sigui capaç de fer-me un vestit. Compadida d’ell, la Gelaberta li va dir -Jo en sé una mica de cosir. Si tu m’ajudes, podem fer-te un vestit nou. I així va ser. El gegant, seguint les instruccions dels de can Gelabert, en un moment va llaurar tota la plana i la va sembrar de lli. Quan el lli va ser madur, va segar-lo i el varen posar a la riera a estovar. Seguidament, van passar-lo per la bregadora, el van filar i teixir, i ja tenien un munt de roba a punt per fer el vestit. Aleshores el gegant va dir: -Ara ve el més difícil. Si després de tanta feina surten els pantalons curts, tot el treball fet serà en va. La Gelaberta pensa que pensaràs: -Què puc fer per encertar la mida del vestit? I després d’unes nits de rumiar, va trobar la solució. Va enviar el gegant a buscar pedres: una tan gran com el teu braç, l’altra tan gran com la seva cama, i aquestes pedres les feia servir de patró. Va tallar la roba sobre els patrons de pedra, la va cosir amb molta paciència i el gegant va tornar a passejar, ben vestit, per tota la comarca. I encara ara a can Gelabert guarden, molt a prop de la casa, el patró de la màniga del gegant, els patró dels pantalons prop de la resclosa, etc.”.