Els molins fariners

Mapa de Patrimoni Cultural de Copons elaborat per la Diputació de Barcelona l’any 2014

Amb anterioritat al segle XIX, no hi ha cap referència documental clara ni del molí, que era fariner, ni de la masia que en tenia la propietat, cal Torra de la Masia. Tot i això, a finals del segle XVII, hi ha constància indirecta d’una disputa entre els propietaris d’aquest mas i del mas Gelabert, relacionada amb la utilització de la resclosa del molí del Gelabert, que estava situada davant del molí de cal Torra.
A principis del segle XIX, la finca era propietat de la família Torras. Entre els anys 1837 i 1888, la disputa per la utilització de la resclosa documentada a finals del segle XVII va continuar. Sembla ser que el nivell de la resclosa del molí del mas Gelabert provocava el mal funcionament del molí de cal Torra, tot i que els propietaris del Gelabert al·legaven el contrari. La disputa es resolgué l’any 1888 gràcies a una resolució judicial, tot i que l’enemistat entre les dues famílies es mantingué. La resclosa del molí del Gelabert fou rebaixada. És força probable que el molí de cal Torra deixés de funcionar durant la primera meitat del segle XX, de la mateixa manera que la resta de molins establerts a la zona de la riera de la Fontdolla (actual riera Gran). L’any 1984 la finca canvià de mans, passant dels descendents de la família Torras a la família Marimon-Gabarró que encara en té manté la propietat. En l’escriptura es mencionava que el molí fariner ja no existia.

Edifici aïllat de planta rectangular, situat a l’extrem de tramuntana d’un camp de conreu al que s’accedeix per un baixador a la dreta de la carretera, un cop passat el camí d’accés a la masia de cal Torra. En origen estava distribuit en planta baixa i pis, tot i que actualment està força enrunat i ha perdut la coberta, el pis superior i bona part de la cantonada nord-oest de la construcció. La façana principal està orientada a llevant, a la riera. Es conserven les restes del portal d’accés, que tenia els brancals bastits amb pedra escairada. En canvi ha perdut la llinda, tot i que sabem que era una biga de fusta. Al interior, a la planta baixa, hi ha la sala de les moles que es troba coberta per una volta apuntada bastida amb pedra desbastada, lligada amb morter de calç i sorra i disposada en filades. Es conserven les restes de la mola volandera i del forat en el que es situa l’alçador, actualment desaparegut. El carcabà, que creua en diagonal la construcció, està obturat i no s’hi pot accedir.
La construcció està bastida en pedra sense desbastar de mida mitjana, lligada amb morter de calç i sorra, i disposada en filades més o menys regulars.

Observacions: La bassa ha estat reconvertida en un camp de conreu. Recollia l’aigua d’un sèquia que sorgia de la resclosa situada sota del molí del Vilella i, a través del cup, la portava cap al carcabà. A escassos metres de distància de l’edifici, a peu de carretera, hi ha les restes d’una petita bassa de planta rectangular.

moli-dalt-comu-i-vila

Tot indica que el molí fou construit a finals del segle XVII. Tenim notícia que l’any 1696, els jurats de la vila de Copons van demanar als responsables de la Batllia General del Principat permís per bastir un o dos molins drapers que agafarien l’aigua de la riera de Fontdolla (actual riera Gran), a través d’una sèquia existent que abastia als horts i a la població. El molí era de propietat municipal, tot i que en els primers temps de funcionament era cedit en arrendament a moliners que l’explotaven. L’any 1707, però, els jurats de la vila el van vendre per 240 lliures juntament amb la casa, l’hort, l’instrumental, la bassa i l’aigua per fer-lo funcionar a Isidor Trullàs, moliner draper.
Durant el segle XVIII, el molí passà a ser fariner. Hi ha una menció de l’any 1818 que així ho corrobora. A mitjans del segle XIX, el molí es trobava en un estat força ruinós i la propietat tornava a ser del municipi. Donat el seu mal estat de conservació, el Consell Consultor de la província va impedir-ne la venda, però va acordar amb l’Ajuntament que podia arrendar-lo a condició que el proper llogater el reparés. S’arrendà l’any 1858 a Manuel Carbonell i Sans, el qual rehabilità l’estructura de l’edifici i canvià el rodet, l’arbre i les moles, entre d’altres elements. Amb l’entrada en vigor de la desarmortització de Mendizábal, l’any 1875 es va subastar el molí, passant a mans de Manuel Romeu (o Rovira, podria haver-hi un error) i Font, de Copons. Finalment, l’any 1924 tornava a ser de propietat municipal, tot i que el seu arrendatari era Pere Tomàs Cortadelles, primer moliner de la família que va tenir arrendats els tres molins urbans de Copons (molí de Dalt, del Mig i del Madora o de Baix) fins a la desaparició de l’activitat. El molí de Dalt deixà de funcionar al començament de la Guerra Civil (1936-1939) i retornà a mans municipal després del conflicte.

Edifici enrunat de planta rectangular, adossat al mur de migdia de la bassa que l’alimentava. No es conserva la coberta, tot i que sabem que era bastida en teula àrab, i està distribuit en planta baixa i pis. La façana principal, orientada al camí de les Basses, presenta un portal d’accés rectangular amb la llinda de fusta. Al seu costat hi ha una antiga finestra tapiada, de la que s’observa la llinda de fusta també. Al pis hi ha una finestra balconera rectangular, amb llinda de fusta i barana de ferro, i les restes d’una finestra que conserva l’ampit de pedra motllurat. La façana lateral, orientada al camí de la Perera, presenta una estreta porta d’arc de mig punt adovellada, situada a l’extrem de tramuntana del parament i que dóna accés a la bassa mitjançant unes escales de cos triangular de pedra. La sala de moles està situada a la planta baixa i conserva una volta de canó rebaixada, bastida amb pedra escairada lligada amb morter de calç i sorra. Al centre hi ha la mola volandera.
La construcció és bastida en pedra desbastada de diverses mides, disposada en filades més o menys regulars. S’observen pedretes i fragments de material constructiu encastats a les juntes i diverses reparacions fetes als paraments.

Observacions: El molí prenia l’aigua de la resclosa situada a la font de la Canal, a la riera Gran. L’aigua era desviada cap a la sèquia que la conduïa fins a la bassa. Aquesta bassa presenta una planta poligonal, amb murs de diverses amplades bastits en pedra desbastada disposada regularment, i que actualment es troben revestits amb ciment per la seva part superior. En un extrem de la bassa es conserva l’embocadura del cup, que donava la pressió necessària a l’aigua perquè a través de la canal, fes moure el rodet situat al carcabà. Sortint del carcabà l’aigua anava a la sèquia que servia per regar els horts dels voltants o bé a la sèquia que anava cap al molí del Mig. Actualment, la bassa s’utilitza per regar els horts dels voltants.

moli-gelabert

La referència documental més antiga relacionada amb el molí del Gelabert és de l’any 1671. Es tracta d’un capbreu reial en el qual el propietari del mas Gelabert, Jaume Tudó, confessa tenir en domini directe del rei un molí fariner situat al costat de la riera de la Fontdolla (actual Riera Gran). La família Tudó ha anat mantinguent la propietat de la finca amb el pas del temps. Cap a finals de segle, l’any 1676, hi ha constància indirecta d’una disputa entre els propietaris d’aquest mas i del mas de cal Torra de la Masia, relacionada amb la utilització de la resclosa del molí del Gelabert, que estava situada davant del molí de cal Torra.

L’any 1708, el Consell de la Vila de Copons arrenda pel període d’un any a Isidre Tudó el monopoli de la mòlta de gra de tota la vila, tant municipal com particular. S’especifica que la mòlta es farà al molí del Gelabert i que el preu de l’arrendament és de 30 lliures. A mitjans del segle XIX, l’any 1736, la propietat de la masia i del molí és de Ramon Tudó i Torra. Posteriorment, entre els anys 1837 i 1888, la disputa per la utilització de la resclosa documentada a finals del segle XVII va continuar. Sembla ser que la resclosa del molí del mas Gelabert quedava per sota de la sortida d’aigues del molí de cal Torra, de tal manera que el Gelabert no podia aprofitar l’aigua que sortia del carcabà del molí anterior, com passava amb la resta de molins del terme. Malgrat això, els propietaris de cal Torra al·legaven el contrari. La disputa es resolgué l’any 1888 gràcies a una resolució judicial, tot i que l’enemistat entre les dues famílies es mantingué. La resclosa del molí del Gelabert fou rebaixada. Entre finals del segle XIX i començaments del XX, el molí del Gelabert es trobava en franca decadència i només s’utilitzava per a la mòlta de gra per fer pinso pel bestiar. L’any 1914, després del fort aiguat de Santa Tecla que va negar la bassa i les estructures, el molí deixà de funcionar. Tot i això, la bassa i la sèquia es recuperaren per al rec dels horts del mas, i van estar en funcionament fins que el gran incendi forestal dels anys 80 assolà la zona. Cap a la dècada dels anys 50-60, a les restes del molí s’hi instal·là una turbina que subministrava electricitat a la masia. L’actual propietat de la finca continua essent de la família Tudó.

Edifici aïllat de planta rectangular, situat a uns 60 metres al nord-oest de la masia, a la riba de la riera Gran. L’accés és molt difícil donat que es troba construit en un terreny abrupte amb força desnivell, dins de la finca del mas. Consta de planta baixa i pis, tot i que actualment està força enrunat i ha perdut la coberta i bona part del sector de tramuntana de l’edifici. La façana principal, orientada a migdia, presenta dos accessos diferenciats pels dos nivells en els que es distribueix la construcció. A l’extrem de llevant, donant accés a la primera planta, hi ha un portal rectangular amb la llinda de fusta i un dels brancals bastit amb carreus de pedra ben escairats. Actualment, aquesta planta només ocupa la cantonada sud-est de l’edifici i està bastida damunt la roca mare de la zona. A l’extrem de ponent es localitza la porta d’accés a la planta baixa, de planta en forma d’L. Es tracta d’un portal rectangular reformat que presenta un dels brancals bastit amb carreus i una doble llinda de fusta. Compta amb un arc de descàrrega de pedra disposada a sardinell, situat damunt la llinda. La façana de ponent presenta dues finestres rectangulars obertes a la part superior del parament i una obertura d’arc rebaixat bastit en pedra a sardinell, que es correspon amb la sortida del carcabà. Al interior, la planta baixa estava destinada a les moles. Es conserva el trull de l’antic escairador i una volta de mig punt bastida en pedra, que probablement contendria les moles. El carcabà, situat sota la planta baixa, està excavat a la roca mare i presenta una volta de pedra rebaixada. Conserva una antiga turbina i un tub que es corresponen a una de les reformes del molí.
La construcció està bastida en pedra sense desbastar de diverses mides, lligada amb morter de calç i sorra, i disposada en filades més o menys regulars. S’observen diverses reparacions als paraments de la construcció.

Observacions: La bassa, actualment en desús i ben perduda entre l’abundant vegetació, està situada al nord-est del molí, tocant els murs septentrional i oriental de la primera planta. El molí agafava l’aigua d’una resclosa situada davant del molí de cal Torra i la derivava cap a un rec excavat al terreny, que la portava fins a la bassa. La bassa comptava amb un cup que donava la suficient pressió a l’aigua per fer moure el rodet, que estava situat al carcabà. A través d’un altre rec, l’aigua sortia del carcabà i tornava a la riera.

moli-madora

 La primera referència documental relacionada amb l’existència d’un molí paperer al Raval de Copons és una concòrdia entre Ramon d’Albarells, Bertran de Montfalcó i Berenguer de Copons de l’any 1193. En ella es tractava el tema de l’aprofitament de l’aigua de l’actual riera Gran, per posar en funcionament un molí de “papirum” en aquell indret. No queda clar, però, si fa referència al molí que ens ocupa.

Ja durant el segle XVI, el molí era propietat de la família Carbonell. Al segle XVII sabem que hi treballaren dos dels membres de la família, en Pere Carbonell i en Benet Carbonell. Malgrat tot, la primera referència documental del molí és de l’any 1778, on es menciona que era paperer. La propietat del molí es mantingué dins de la família Carbonell durant el segle XVIII, constant com a propietari Antoni Carbonell. A principis del segle XIX, la propietat era d’Amador Carbonell i Com (o Tudó, segons el cas), el qual va edificar la casa coneguda com ca la Madora, que es troba adossada a la façana de ponent del molí, l’any 1801. Amb la seva mort l’any 1818, la seva esposa Isabel Carbonell i Soler, coneguda com l’Amadora, heretà la casa i el molí. A mitjans del segle XIX, el molí consta ja com a fariner. Posteriorment, l’any 1869 els seus nets van vendre aquestes propietats a Maria Josefa Estany i Pujol per 2380 escuts, la qual l’any 1886 arrendà el molí a Isidre Tomàs i Brunet per 20 anys. Amb la mort de la propietaria l’any 1906, la seva germana Maria heretà el molí, tot i que el vengué un mes després a Pere Tomàs i Cortadellas (que probablement era el fill d’Isidre Tomàs). Tenim constància que en aquells moments, el molí estava destinat a moldre guix. Aquesta activitat es mantingué fins l’any 1930 aproximadament. Finalment, amb la mort del darrer propietari l’any 1942, el molí passà a mans del seu fill Ramon Tomàs Roca que el vengué altre cop a Teresa Estany, ara comtesa vídua de Lacambra, l’any 1945. En els darrers anys de la gestió dels Tomàs, el molí servia de pallissa per criar-hi conills. Finalment, l’any 1997, la propietat del molí i també de la casa tornà a canviar de mans. Cal destacar que la galeria del pis superior es correspon amb l’estenedor utilitzat quan el molí era paperer al segle XVIII. El renom de cal Madora deriva de l’apel·latiu amb el que era coneguda la dona del primer dels propietaris de l’edifici, Isabel Carbonell i Soler, coneguda com l’Amadora.

Edifici cantoner de planta trapezoidal, format per dos cossos adossats, amb les restes de la bassa a la part posterior de la finca. Està distribuit en soterrani, planta baixa i dos pisos, però no té teulada. Tot i això, l’edifici està cobert al nivell del primer pis. La façana principal, orientada al carrer del Raval, presenta un gran portal d’accés rectangular reformat, amb la data 1702 gravada a la llinda. Al primer pis hi ha una petita finestra rectangular, amb la llinda de fusta i arc de descàrrega superior. Al seu costat hi ha una antiga obertura tapiada de la que es conserva la llinda de fusta. Al pis superior hi ha una galeria formada per set petites obertures d’arc rebaixat, que també es reprodueix a la façana lateral i a la posterior.
La façana lateral, orientada al camí de les Basses, també presenta obertures reformades. Adossat a l’extrem de tramuntana del parament hi ha un volum rectangular amb la coberta d’un sol vessant de teula àrab, distribuit en planta baixa, dos pisos i golfes. Les obertures són rectangulars, amb llindes de pedra i fusta. A les golfes hi ha una gran obertura rectangular que es correspon amb la zona d’emmagatzematge. Al interior, el soterrani està cobert per una volta on hi ha tres piques de pedra relacionades amb la funció paperera de l’edifici. A un nivell inferior hi ha el carcabà. De fet, el molí conserva diversos elements relacionats amb l’activitat paperera del segle XVIII. La construcció està bastida en pedra desbastada i algun carreu, lligat amb morter de calç i disposat en filades més o menys regulars.

Observacions: La bassa, adossada al nord-oest del molí, és de planta més o menys rectangular i actualment està en desús. El molí agafava l’aigua que sortia del molí del Mig, mitjançant una mina que discorria per sota del camí de les Basses fins a la bassa del molí. A través d’un cup, l’aigua baixava fins al carcabà per la canal i feia moure el rodet. Un cop fora, passant per sota de la casa gràcies a una mina, l’aigua era reconduïda fins a la riera Gran.

moli-mig

La primera referència documental del molí del Mig és de l’any 1618, quan la Intendència General del Principat de Catalunya autoritza als antecesors de Josep Carbonell Cases a utilitzar l’aigua de la riera de la Fontdolla (actual riera Gran) i totes les que puguin recollir per omplir la bassa del molí, previ pagament d’un cens anual al Reial Patrimoni. En aquesta època, el molí és fariner i coneix amb el nom de Carlà.

Al segle XVIII, el molí es coneix com el molí dels Carbonell. L’any 1778, el propietari del molí era Josep Carbonell i Cases, un pagès de Copons que el mateix any va demanar autorització per construir un trull d’oli hidràulic a l’edifici del molí, amb règim d’exclusivitat. L’any 1779 se li donà el permís especificant que mentre funcionés el molí de farina no podia funcionar el d’oli. Sembla ser que es dugueren a terme les obres de reforma i adaptació de l’edifici per aquesta nova funció, ampliant el cos principal cap al nord-est per instal·lar-hi el trull d’oli. A mitjans del segle XIX, entre els anys 1851-1854, el propietari del molí era Josep Carbonell Oliva. És força probable que durant aquesta època, el molí no tingués la competència comunal ja que l’any 1858 consta que el seu estat era ruinós i que no es trobava cap adjudicatari que se’n fes càrrec. L’any 1866, el propietari era Josep Carbonell Sans, fill de l’anterior. En la inscripció de la finca al Registre de la Propietat d’Igualada s’especificava que l’edifici tenia un molí d’oli i un altre de fariner, i que estava valorat en 17000 rals. L’any 1872, donats els altíssims deutes de Carbonell, la finca del molí fou embargada, passant en primer lloc a mans de Raimundo Riba i Prat, que el vengué a Josep Riba i Aguilera l’any 1884. A finals de segle, el molí és arrendat a Ramon Martí Rodó, en concret l’any 1898, tot i que poc després, l’any 1902, l’arrendament és declarat nul, així com la compravenda efectuada l’any 1884. A inicis del segle XX, el molí estava arrendat a Pere Tomàs Cortadellas i al seu fill Ramon Tomàs Roca. Fins als anys 30, el molí d’oli va estar funcionant i durant el període de la Guerra Civil es tornà a moldre farina. L’any 1939, la propietat era de Dolors Martí i Rodó. Uns anys més tard, el molí deixà de funcionar.

Edifici enrunat de planta irregular, format per tres cossos i adossat al mur de migdia de la bassa que l’alimentava. No es conserva la coberta, tot i que sabem que era de dues vessants i bastida en teula àrab. En origen estava distribuit en planta baixa, pis i golfes, tot i que actualment ha perdut els dos pisos superiors. La façana principal, orientada al camí de les Basses, presenta un portal d’accés rectangular amb els brancals bastits amb carreus de pedra escairats i la llinda de fusta. La meitat dreta d’aquesta obertura es troba tapiada, empetitint d’aquesta manera el portal. Al brancal esquerre s’observen unes lletres gravades en baix relleu: “RT”. Damunt de la llinda s’observa l’arc de descàrrega, bastit en pedra desbastada disposada a sardinell. Al seu costat hi ha una petita finestra rectangular emmarcada en quatre carreus de pedra escairats. La façana de llevant conserva dues finestres rectangulars amb les llindes de fusta, que s’obren a l’alçada dels pisos superiors. A la de ponent, en canvi, només es conserva una única obertura bastida amb carreus de pedra i la llinda plana de pedra també, amb arc de descàrrega i que actualment es troba tapiada amb totxo. Aquesta obertura es correspon amb un antic portal que actualment està per sota del nivell de circulació del camí. Al interior, la primera estança es la que es correspon amb el molí pròpiament dit. Al fons de la cambra es conserven tant la mola volandera com la sotana, ambdues situades sota una volta d’arc de mig punt bastida en pedra ben escairada disposada regularment i lligada amb morter de calç i sorra. Les dues estances ubicades a llevant estan comunicades mitjançant dos grans arcs sostinguts per un pilar central. Un dels arcs és de mig punt i està bastit en pedra, mentre que l’altre ha estat reformat i és rebaixat, amb el parament arrebossat.
La construcció és bastida en pedra desbastada de diverses mides, disposada en filades més o menys regulars. S’observen pedretes i fragments de material constructiu encastats a les juntes i diverses reparacions fetes als paraments.

Observacions: El molí agafava l’aigua sota el desguàs del molí de Dalt. Mitjançant una mina mig soterrada per sota del camí de les Basses, l’aigua anava a parar a la bassa d’aquest molí. La bassa presenta una planta irregular, està en bones condicions i actualment s’utilitza per regar els horts dels voltants. A l’extrem de la bassa que tocava l’edifici hi havia el cup, que amb la pressió que generava permetia moure el rodet, situat al carcabà. A través d’una mina, l’aigua sortia del carcabà i baixava fins al molí del Madora.

moli-vilella

Tot i que a la dovella clau del portal d’accés al interior de l’edifici hi consta la data 1668, la primera referència documental del molí és de l’any 1811. Es tracta d’una escriptura entre el propietari de la finca, Josep Brunet i Manau, i Miquel Drago i Sangrà, per la qual es ven el dret a percebre la sisena part dels fruits i del gra del molí fariner al preu de 1800 lliures. Al cap d’un any, es va realitzar una transacció molt semblant a Antoni Torres, moliner de cal Torra de la Masia. Amb la mort del propietari l’any 1839, el seu fill es feu càrrec de la finca, tot i que no la va inscriure fins l’any 1866. En el llibre d’Amillaraments de l’any 1851, la finca es descrivia com una “casa molino en despoblado” (Micaló, 2003: 2). A finals de segle, amb la mort de Josep Brunet, se’n feu càrrec Filomena Brunet, la seva afillada.

A principis del segle XX, la masia estava tancadai les terres arrendades. Tot i això, amb l’arribada de la Guerra Civil, la família abandonà Barcelona i s’instal·là a la casa. Després de la guerra, el molí fou desmantellat, es va treure una mola i es va reconvertit l’espai en una cort de porcs. L’any 1963, la propietat va passar a mans de la filla de Filomena, Conxita Puig Brunet, la qual va establir-hi un berenador entres els anys 60 i 80.

Edifici aïllat de planta rectangular, format per tres cossos adossats. El volum principal, de grans dimensions, presenta la coberta de teula àrab de dues vessants, amb el carener paral·lel a la façana principal, tot i que actualment està desmuntada degut a les obres de rehabilitació que es troben aturades. Està distribuit en soterrani, planta baixa, pis i golfes, amb la façana principal orientada a migdia. Presenta un portal d’accés d’arc de mig punt adovellat amb els brancals reformats. La dovella clau compta amb un relleu amb l’any de construcció, 1668. A l’extrem de ponent del parament hi ha una petita obertura rectangular que correspon al soterrani. Les obertures del primer pis es corresponen amb tres finestres rectangulars amb els ampits de pedra motllurats. La central presenta els brancals bastits amb carreus de pedra escairats i la llinda plana gravada: “(I) IESUS / MARIA JOSEPH / MAGI VILELLA AÑ 1668”. A les golfes hi ha tres finestres rectangulars més, amb les llindes de fusta. La façana de ponent presenta obertures rectangulars de mida petita, majoritàriament reformades. Destaca la finestra de la planta baixa, situada a nivell del terra i oberta a la sala de les moles. El parament també compta amb un petit volum adossat a l’extrem de tramuntana, de planta rectangular i amb teulada d’un sol vessant. La façana de llevant també compta amb un volum adossat de planta rectangular, organitzat en un sol nivell, amb la coberta plana i amb diverses reparacions i reformes bastides amb maons. De la façana de tramuntana, cal destacar les restes d’un altre volum adossat actualment enrunat. Al interior de l’edifici, el molí s’ubica a les estances de nord-occidentals, entre el soterrani (carcabà) i la planta baixa (sala de les moles). A la banda nord-oriental, en canvi, es localitza el cup circular, bastit amb rajoles vidrades de color marró i que actualment està a la intempèrie per les obres de rehabilitació.
L’edifici està bastit amb pedres desbastades i sense treballar de diverses mides, disposades en filades regulars.

Observacions: El molí prenia l’aigua d’una resclosa situada a la riera Gran, des de la que es desviava cap a un rec que la conduïa fins a la bassa, que estava situada darrera la masia. Després de passar per la canal, l’aigua feia moure el rodet que es trobava al carcabà. Finalment, l’aigua era retornada a la riera. En l’actualitat, tant la resclosa com els recs han desaparegut i la bassa és un camp de conreu.

moli-nocs

És probable que durant el segle XVIII o principis del XIX, a l’edifici hi hagués una fàbrica moguda per l’aigua. A finals de segle, però, la masia funcionava com a molí bataner (o draper) i estava dotada d’una sèquia per a la força hidràulica.

L’any 1825 es reconverteix en una fàbrica de teixits especialitzada en mantes de borra o cotó, no pas de llana. És probable que hagués estat la primera fàbrica d’Espanya amb telers mecànics que anaven amb aigua, tot i que això no està confirmat. L’any 1845, Pascual Madoz fa referència a un batà situat a Copons, que molt probablement faci referència als Nocs. Entre els anys 1851-1853, el batà no funcionava. Durant aquest temps, el propietari era en Josep Carbonell Oliva, el qual morí el 1861deixant la propietat al seu fill, Josep Carbonell i Sans. L’any 1865, amb la inscripció de la finca al registre de la propietat d’Igualada, consta que la finca rústica on era emplaçat el batà s’anomenava les Colomines, estava situada a la partida de la Riera i tenia un valor de 26000 rals. Entre els anys 1872 i 1879, la finca fou embargada i finalment va passar a ser propietat de Josep Riba i Aguilera. El 1884 adquireix la finca el seu germà i beneficiat de la Catedral de Barcelona, Antoni. Aquest propietari va dividir la finca i la casa l’any 1892, establint dos dominis útils diferenciats a Magí Rosich Estruch i a Josep Bisbal Cuadras. Tot i això, el batà no es tornà a posar en funcionament i la masia es transformà en una explotació agrícola amb bestiar. Al segle XX, tenim notícia que l’exèrcit de la República hi va establir un lloc de comandament per a la retirada de les tropes. A principis dels anys 90, l’edifici fou reformat creant un habitatge independent a la segona planta. És en aquesta època que les finestres d’arc de mig punt foren bastides.

Edifici aïllat de planta rectangular, bastit en un terreny en desnivell envers el sud-oest respecte el camí de terra que li dóna accés. De fet es va retallar tot aquest talús de terra per construir-lo. Presenta la coberta de teula àrab de dues vessants, amb el carener perpendicular a la façana principal, i està distribuit en soterrani, planta baixa, dos pisos i golfes. La façana principal, orientada al sud-est, compta amb un portal d’accés rectangular, amb l’any 1825 gravat. La resta d’obertures són rectangulars, destacant el portal d’accés al soterrani, rectangular i amb els brancals i la llinda bastits en pedra, situat a l’extrem sud-est de la façana. De la primera planta destaca un portal allindat situat a l’extrem nord-oriental del parament i el balcó situat damunt del portal d’accés principal. Al segon pis, la majoria d’obertures són rectangulars i amb els emmarcaments arrebossats, tot i que destaca el finestral d’arc de mig punt arrebossat de l’extrem del parament, de nova creació. La resta de finestrals d’aquesta tipologia estan concentrats a la façana de migdia i a l’extrem de la de llevant. La resta d’obertures de l’edifici es corresponen amb senzilles finestres rectangulars de diverses mides. En relació a la façana de tramuntana, cal dir que presenta un portal rectangular d’accés al pis superior, que està protegit per un voladís de teula àrab de tres vessants. Per salvar la distància entre el portal i el camí hi ha una passarel·la metàl·lica de nova factura. Sota d’aquesta es conserven les restes del pont d’accés original, format per un arc de mig punt bastit amb maons i disposat entre la façana i el talús, gràcies a un contrafort de pedra. A banda i banda del portal hi ha dues finestres quadrades tapiades, que conserven la llinda de fusta. Les restes del molí estan situades al soterrani, on es conserva una volta de canó bastida en pedra entre d’altres estructures que formaven part del funcionament del molí. La construcció està bastida en pedra sense desbastar disposada regularment i presenta un revestiment arrebossat a les façanes.
Pels voltants de la construcció hi ha diversos edificis annexes dedicats, en origen, a tasques relacionades amb l’agricultura i el bestiar.

Observacions: La bassa està en desús i es va reconvertir en l’actual zona d’horts de la finca. Prenia l’aigua d’una resclosa que estava situada a la confluència entre la riera Gran i la de Sant Pere. L’aigua anava de la resclosa a la bassa a través d’una sèquia recentment desapareguda. A la part més elevada de l’edifici hi hauria l’entrada d’aigua que passava per un noc i, un cop aprofitada, saltava a la planta inferior per un altre noc. L’operació es repetia fins al nivell més baix, i d’aquí al carcabà.