El petit veïnat de Sant Pere de Copons (o de Comalats) es correspon amb una antiga sagrera medieval centrada per l’ermita romànica de Sant Pere, que dóna nom al nucli. La capella formava part de l’antic terme del castell de Copons, en el indret conegut com a Comalats. L’any 1020, Guifred de Balsareny (repoblador del terme) ven a la seva muller Ingilberga el terme del castell de Copons. I posteriorment, en el seu testament, Ingilberga deixa un camp a l’església de Sant Pere de Copons, quedant així establert en primer lloc el topònim de Copons per sobre del de Comalats (que no apareix fins al segle XII).
Les cases que conformen el nucli són majoritàriament de mitjans del segle XVIII i actualment es corresponen amb cal Siscu, cal Ros, Cal Soques, cal Solà i l’antic corral de cal Solà. Anteriorment, durant la dècada dels anys 20 del segle XX, hi havia vuit cases i quatre d’elles eren habitades (cal Solà, cal Ros, cal Siscu i cal Torrents, aquesta darrera actualment enderrocada). En total hi vivien una trentena de veïns. Les cases deshabitades eren cal Rafel, cal Soques, ca la Seiraca i la casa del costat de cal Torrents, actualment enrunada. Després de la Guerra Civil espanyola, els veïns de Sant Pere, Comalats, les masies dels voltants i gent del poble varen contribuïr a edificar el pont sobre la riera de Sant Pere. El nucli va estar deshabitat fins a la dècada dels anys 70. Posteriorment, a partir dels anys 80, el nucli torna a estar habitat, rehabilitant les cases i condicionant-les per les noves famílies.
Conjunt aïllat situat al nord-est del nucli urbà de Copons, en la confluència entre la riera de Sant Pere i la Floranca. Es tracta d’un nucli de planta irregular format al voltant de l’església romànica de Sant Pere, bastida al segle XII. Actualment, el temple està situat a la banda de migdia mentre que les cases que el conformen es situen a tramuntana. La majoria d’aquests edificis, amb l’excepció de cal Siscu, es troben alineats en un únic carrer situat a la banda de tramuntana del temple. Aquestes cases presenten una tipologia constructiva semblant, donat que totes foren bastides a mitjans del segle XVIII. Són de planta rectangular, amb teulades de dues vessants i distribuïdes en planta baixa, pis i golfes. Són alhora bastides en pedra desbastada disposada regularment. Actualment, la majoria han estat rehabilitades.
