L’any 1020, Guifré de Balsareny va vendre el castell a la seva esposa Ingilberga que, posteriorment, en el seu testament de l’any 1038, el deixa al seu fill Guillem de Balsareny (futur bisbe de Vic entre els anys 1046-1076). Tot i això, el 1065 Guillem el va vendre a Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, per 500 unces d’or. A partir d’aquest moment, el castell forma part de la jurisdicció reialenca i els seus castlans (la nissaga dels Copons) es tornen hereditaris.
Durant el segle XII, tenim notícia que Guillem de Copons fou nomenat castlà per Ramon Berenguer IV l’any 1153. Posteriorment, sabem que el castell de Copons va passar a Guerau Alamany, castlà entre els anys 1167 i 1193, que en feu donació al monestir de Santes Creus l’any 1210. En els successius segles, el castell va canviant de mans, passant-hi diversos castlans de la nissaga dels Copons fins que, durant el segle XVI, passà a formar part de la família Vilaplana. Tot i això, tenim notícia que l’any 1608, el castell ja estava en bona part enderrocat, amb les parets i una torre a punt de caure. A mitjans de segle XVII, la castlania i els seus drets són comprats per Josep de Camprodon, els descendents del qual no pogueren evitar la destrucció total del castell durant la Guerra de Successió.
Gràcies a l’intendent J. Patiño, sabem que l’any 1715 el terreny era buit i només en quedava la runa dels murs que n’havien format part. Cal destacar que la major part de la pedra enrunada del castell fou utilitzada per bastir les cases i construccions de la vila durant els segles XVII i XVIII, tot i que és força probable que els Vilaplana ja utilitzessin aquesta pedra per construir la seva casa privada (o castell nou) a finals del segle XV.
En els darrers temps hi ha hagut algunes intervencions dins del recinte de l’antic castell que han transformat la zona. Marxant pel carreró situat a l’extrem nord-oest de la plaça del Castell existia la plaça del Senyor. Es creu que aquest nom feia referència al lloc on vivia el senyor del castell. Les cases que delimitaven aquesta plaça foren ensorrades després d’un aiguat molt fort, quedant la zona desdibuixada. Un altre aspecte destacable relacionat amb el castell és que tenia una capella dedicada a Sant Andreu que apareix mencionada a la documentació de mitjans del segle XV. Hi fou enterrat el castlà Pere Ramon de Copons i Desvalls, seguidor del rei Pere III el Cerimoniós.
Possible jaciment arqueològic consistent en les restes de l’antic castell de Copons, situat a l’extrem nord-est del nucli urbà de la vila, dalt d’un turó que domina bona part del terme i de l’antic camí reial que anava d’Igualada a Calaf i Prats de Rei, darrera l’actual església de Santa Maria. Donada la seva situació estratègica, el recinte estava delimitat per les pròpies vessants del turó, per un mur perimetral situat a la banda de ponent (en el mateix emplaçament on ara hi ha el carrer del Mur) i per un fossat defensiu o vall que, a finals del segle XVII, encara es conservava parcialment (damunt del actual carrer d’Àngel Guimerà).
Si ens fixem en l’urbanisme actual del nucli urbà, el recinte fortificat del castell estaria delimitat pels actuals carrer del Mur, carrer del Castell, plaça del Castell, pujada del Castell i passeig de Sant Magí. Actualment, aquesta zona presenta tota la banda de ponent i migdia construïda, amb edificis i cases bastides sobretot durant el segle XVIII. Per contra, a llevant i tramuntana, el turó es troba sense edificar.
No s’observa cap resta arquitectònica relacionada amb l’antiga fortificació, tot i que es conserven dues peces decoratives relacionades amb l’edifici. A la casa número 5 de la plaça del Castell, coneguda com cal Marcial, en el mur de contenció de les terres del jardí, es localitza una pedra escairada decorada en baix relleu amb l’escut dels Copons, tot i que està una mica malmès. També cal destacar una altra peça lítica esculpida, propietat de la mateixa família. Es tracta de la representació en baix relleu d’una cara masculina que enllaça amb els cànons de l’estil romànic. La peça formava part d’una estructura més gran a la que ornamentava.
