“La història es refereix a un noble Baró, cavaller molt esforçat que fou protagonista d’innombrables gestes de guerra en les campanyes del Comte-Rei. Batallant, batallant, va passar la joventud i quan començava a posar anys, en premi als mèrits contrets, el Rei li adjudicà diverses terres de les que ell mateix havia arrabassat a l’enemic. Però el nostre cavaller era home molt frugal que tot i la riquesa que posseïa, vivia modestament al seu castell prop del riu Anoia. Així doncs, fidel al seu tarannà modest, prengué el determini de donar a l’Església els dominis que el Rei li cedia.
El Baró va cedir tres senyorius dels que el Rei li havia atorgat al Monestir de Poblet. Però aquesta donació comportava el pagament d’un petit tribut que el Baró rebria anualment del Monestir. Encara que era un tribut de vassallatge, el seu valor era més simbòlic que efectiu; consistia en una guatlla, una tòrtora i una perdiu. Tot i ésser tan minsa la gabella, el cavaller va voler que quedés ben escripturat que, si el Monestir deixava de satisfer-la, ell o els seus successors es podrien apropiar del Copó o Calze del Sagrari.
Varen passar uns quants anys en els quals les coses rutllaren amb tota regularitat, però un dia l’Abat de Poblet es va morir i un nou Prelat ocupà la Cadira Abacial. Aquest, davant de la niciesa que representava el pagament d’aquell tribut, no hi va donar importància i va deixar de satisfer-lo. Al Baró, aquella anyada també li va passar per alt, però bon punt es va atalaiar del mancament del Monestir, encontinent es presentà a l’Abadia i sense demanar llicència, se n’entrà a l’Església i es posà a forfollar el Sagrari, intentant d’obrir-lo. En veure allò, el germà sagristà corregué a avisar al Pare Abat. Quant aquest arribava al presbiteri, el Cavaller ja tenia el Copó a les mans. L’Abat li digué: -Què feu, desventurat! Això és profanar el Sagrari!… I me li pren dels dits el Copó. El Cavaller el torna a agafar i traient-se l’espasa i alçant la veu respon: –Això no és més que complir tractes, senyor Abat. Llegiu si us plau les escriptures!… Quan l’Abat intentava recuperar novament el Copó el cavaller provà de posar l’espasa entremig, amb tan mala sort que va ferir el braç del Prelat. En veure la sang que corria el Cavaller es va esfereir, cedí el Copó i caigué de genolls demanant perdó. Enverinada que fou la ferida del Pare Abat, el Cavaller li va pregar que el volgués oir en confessió i molt penedit feu el propòsit de cedir totes les propietats que posseïa al Cenobí i professar com a monjo a la Comunitat, si l’admetien. No cal dir que va ser ben acollit així dels monjos com del mateix Pare Abat. La seva vida de religiós fou molt edificant i admirada per tots els companyons de la Comunitat i anys a venir ell va ser l’Abat Copons, un dels més il·lustres Prelats que han presidit la Comunitat de l’històric Monestir de Poblet. Això llegit ja s’endevina d’on li venia el cognom al cèlebre Baró de Copons i també es veu ben clar perquè s’anomena així la riallera vila de la nostra Comarca”.
