Les primeres dades relacionades amb el municipi en les proporcionen les restes arqueològiques documentades tant als jaciments existents com en zones que no han estat excavades. En tot cas, les més antigues són les de la intervenció arqueològica del Turó de Pams (fitxa núm. 116 del Mapa), amb una cronologia que ens remet al període del Bronze Antic (1800-1500 a.C.). Alhora, també hi ha constància de la localització d’una punta de fletxa adscrita al mateix període, que actualment està dipositada al fons del Museu de la Pell i Comarcal de l’Anoia (fitxa núm. 160 del Mapa). També s’han localitzat,dins del terme de Copons, alguns fragments de ceràmica de cronologia ibèrica (600-50 a.C.) i, dins del període tardo-romà,la documentació de la necròpolis del Turó de Pams, datada entre els segles III-IV d.C.
Durant el període medieval, la vila estava dominada pel castell de Copons, situat a l’extrem nord-est del nucli urbà, dalt d’un turó que dominava bona part del terme i de l’antic camí reial que anava d’Igualada a Calaf i Prats de Rei, darrera de l’actua l església de Santa Maria. La primera referència documental relacionada amb aquest emblemàtic edifici és de l’any 1020, quan Guifré de Balsareny va vendre el castell a la seva esposa Ingilberga que, al seu torn, en el seu testament de l’any 1038, el deixa al seu fill Guillem de Balsareny (futur bisbe de Vic, 1046-1076). Malgrat tot,l’any 1065 Guillem el va vendre a Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, per 500 unces d’or. A partir d’aquest moment, el castell forma part de la jurisdicció reial i els seus castlans (la nissaga dels Copons) es tornen hereditaris (Riba i Gabarró, 1988:357).
Dins d’aquesta mateixa centúria, cal destacar també la documentació d’una necròpolis medieval situada a l’entorn de la capella de Sant Pere de Copons (fitxa núm. 115 del Mapa), on també es recolliren diversos fragments de ceràmica datats entre els segles X-XI, i l’aparició dels primers molins dins del terme municipal, que en origen eren fariners, passant després a ser bataners i paperers (segles XVII-XIX).
Del segle XII,en concret l’any 1153, tenim notícia que Guillem de Copons fou nomenat castlà del castell per Ramon Berenguer IV. I, posteriorment, sabem que el castell de Copons pertanyia, després del rei, a Guerau Alamany, castlà entre els anys 1167 i 1193, que en feu donació al monestir de Santes Creus l’any 1210. Tot i això, pocs anys després, el rei Jaume I atorgà el privilegi de no separar Copons de la monarquia. I, posteriorment, l’any 1276, formalitza la donació del castell i de la vila de Copons a favor de Joan de Copons, ratificada pel rei Jaume II l’any 1315 en favor del seu descendent, Jaume de Copons (Riba i Gabarró, 1988: 358).
Durant el segle XIV, les fortes depeses ocasionades per la guerra contra el rei de Castella obligaren a Pere III el Cerimoniós a vendre el castell i la vila a Pere Ramon de Copons, per la quantitat de 26.000 sous barcelonesos. Malgrat tot, la Universitat de Copons va decidir fer efectiva la mateixa quantitat, restablint d’aquesta manera la jurisdicció reial. I posteriorment, l’any 1394, va aconseguir el privilegi que Copons es conservaria en el Reial Patrimoni. Però malgrat tots els esforços del consistori coponenc, l’any 1474, el castell i el terme de Copons foren infeudats a Ramon de Copons, per part del rei Joan II. A partir d’aquest moment, la plena jurisdicció d’aquestes terres serà continuada pels seus descendents, fins que al segle XVIII retorna a la dependència reial de manera definitiva (Riba i Gabarró, 1988: 358). Així doncs, tenim notícia que durant el segle XVI, el castell passa a formar part de la família Vilaplana,tot i que des de l’any 1608, el castell ja estava en bona part derruït i enderrocat, amb les parets i una torre a punt de caure (Muset 2006: 5).
A mitjans de segle XVII, la castlania i els seus drets són comprats per Josep de Camprodon, els descendents del qual no pogueren evitar la destrucció total del castell durant la Guerra de Successió. Gràcies a l’intendent J. Patiño, sabem que l’any 1715, el terreny era buit i només quedava la runa dels murs que n’havien format part. Cal destacar que la major part de la pedra enrunada del castell fou utilitzada per bastir les cases i construccions de la vila durant els segles XVII i XVIII, incloent-hi la nova església parroquial Riba i Gabarró, 1988: 358).
De fet, el segle XVII I sempre ha estat considerat com el període de màxim esplendor de la vila de Copons, sobretot pel que fa al gran desenvolupament econòmic i social experimentat a la vila, gràcies a les activitats dels negociants i traginers coponencs, sobretot amb la resta de la península. En realitat, aquests traginers “foren capdavanters en la penetració del comerç català en terres castellanes i que també afavoriren les exportacions cap a Amèrica” (Riba i Gabarró,1988: 359).
Les inversions que realitzaren aquest grup d’empresaris va afavorir l’expansió dels conreus coponencs cap a terrenys muntanyosos, mitjançant la construcció de terrasses delimitades amb murs de pedra seca, incrementant el nombre de mans necessàries per la construcció d’aquestes estructures, així com l’explotació de les terres creades. Aquest fet, juntament amb el gran canvi arquitectònic i urbanístic que estava experimentant el nucli urbà, gràcies a la rehabilitació i construcció de nous edificis i carrers, va comportar un corrent migratori de caire local que feu incrementar en gran mesura la població de Copons. Aquest corrent migratori fou arrossegat a Copons davant l’oportunitat d’obtenir feina en algun dels sectors afavorits. Així doncs, la població augmentà el nombre de pagesos, mestres de cases i parcers, així com paraires i bataners orientats a les indústries tèxtils (que s’havien iniciat com a molins).
En aquest punt, val la pena mencionar un dels documents més representatius que es conserven en relació a la vila de Copons. Es tracta de la descripció efectuada l’any 1788 per Francisco de Zamora, oïdor de la Reial Audiència de Barcelona, de tornada del seu viatge per la Vall d’Aran i Andorra. El document es pot interpretar com una radiografia del Copons de finals del segle XVIII, en el que es descriu fidelment el nucli urbà i el seu urbanisme. Per Zamora, la vila està més desenvolupada que les poblacions veïnes i atribueix aquest fet al desenvolupament econòmic i comercial experimentat, gràcies a l’acció d’algunes de les nissagues de negociants i traginers coponenques que comerciaven amb la península.
Amb l’arribada del segle XIX, les activitats tèxtils van en augment i les indústries d’aquest tipus proliferen, sobretot des de mitjans de la centúria. A mode d’exemple, en un cens de l’any 1850, es comptabilitzen “ una fàbrica de cotó amb 24 obrers i 1680 fusos berguedans i altres fàbriques de teixits de cotó, amb 202 obrers i 133 telers, dels quals 58 eren senzills, 34 de Jacquard i 41 eren telers mecànics” (Riba i Gabarró, 1988: 360). Cap a finals de segle, les indústries augmentaren en nombre i qualitat, ja que moltes d’elles funcionaven amb calderes de vapor. Aquest fet provocà el tancament de bona part de les antigues fàbriques cotoneres del municipi. Dins d’aquesta centúria també, però en el context de la Primera GuerraCarlina, la vila de Copons fou parcialment incendiada entre els dies 12 i 13 d’octubre de 1839. El responsable fou el guerriller carlí Manuel Ibáñez, conegut com el Llarg de Copons, donat que tenia vincles familiars a la població.
Durant les dues primeres dècades del segle XX, la instal·lació de noves indústries tèxtils al municipi va continuar, més encara si tenim en compte que l’electricitat fou portada a Copons l’any 1918, de la mà del promotor coponenc Pere Palomas i Tomàs (també fou el promotor de la fàbrica de ciment ràpid, instal·lada al costat del barri de la Roquera (fitxa núm. 52 del Mapa)).
Pel que fa al teixit associatiu del municipi, entre els anys 1910 i 1932, es documenten el Centre Instructiu Coponenc, que tenia la seva seu a l’edifici de la Barraca (fitxa núm. 34 del Mapa), i la Societat Obrera Coponenca, que agrupaven entre totes dues un bon nombre de treballadors. Alhora, des dels anys 20, també es comptabilitza, entre d’altres institucions, la societat recreativa La Unió (fitxa núm.24 del Mapa).
Des d’aquest moment, la vila de Copons va perdent població progressivament, quedant cada vegada més minvada. El sector industrial coponenc, tot i que es mantingué en vigència fins pràcticament a finals del segle XX, acabà desapareixent definitivament amb la crisi general del sector del tèxtil. Aquest fet contribuí en gran mesura a la reducció del nombre d’habitants, tot i que en els darrers anys la vila ha recuperat una part de la població perduda.
